En aquest sisé Correvall hem viscut , de nou, sensacions ja viscudes abans però hem de reconéixer que enguany ha estat un any molt novedós. Huí vegent el prospecte me n’he adonat que precisament el sis és un número que resulta de la suma dels seus divisors, d’igual manera que l’actual està sent un nou correvall amb molts ingredients dels passats. Tot com sempre, però enguany com mai.
Efectivament hi ha coses que no canvien: Rafa Llopis segueix sense comparéixer; Casimiret ha demostrat ser el millor avituallador de la comarca amb el permís del gran Felipe de Rugat i de Voro de Quatretonda; Luis, Rafa i Raül segueixen fent les mateixes bromes de sempre i la resta seguim, com sempre, rient-les; l’etapa de Benigànim, ja ho sabeu, invariablement per la Solana i la de Quatretonda, no cal dir, farcida de penalitats i de paranys; el “cremaet” ens ha servit, com sempre, la pataqueta de rigor però l’home segueix apagat sense fer ni ombra, mentre que la dona, la “Gertru”, cada dia amb més colors de cara i més llustrosa; hem lamentat,de nou, un incendi en la nostra comarca i altres pitjors més llunyans i hem maleït als responsables; a Vicent Ramón segueix sobrant-li la camiseta a partir de les 8; Jaco i Miquel, a tota hora, com el gat i el gos; els palos catalans del benvolgut Juan comencen a ser ja una dolça tradició; hem tornat a fer merescuts comentaris d’admiració als corredors de la MiM de Penyagolosa: Jesús, Héctor, Conserge, Climent, Keita…; hem begut cervessa a punta pala; el de sempre s’ha retratat amb guapes cambreres; hem benrebut visites de corredors i corredores que han vingut a tastar-ho…i que prompte o tard tornaran. Com sempre vull fer una menció especial a les nostres corredores preferides : Imma, Olivia, Carmina i Gemma. Però sobre totes les coses hem reeditat, de nou, la nostra estima pel territori i les ganes de compartir i conéixer noves contrades i nova gent: Axel Garcia, la Font del Pi, la Torreta del Marqués, Toni Calabuig, el Barranc del Pollecó, l’Alt de Castellar, Jordi Pla, el Xarco dels Coloms, el Moli de la Lluna, Ivan Fuster , la Casa de les Planisses, el Cucó de la Petaca, Toni el carnisser -que en realitat és pilotari-, el Barranc dels Tarongers, el Xim , Enrique Sanz , la Font del Melero, el Barranc del Castellet…… Em quede amb la frase de la samarreta que duia Pinxe en Ontinyent : “ens uneix l’estima per la natura”. En definitiva hi ha motius de sobra per a dir que el Correvall del 2012 no ha fet cap retallada. L’amistat i els esmorzars no admeten eixes males pràctiques. Si teniu dubtes només heu de recordar el tamany dels bocates d’Albaida…o els de Carrícola... o pegar-li una miradeta a les fotos de família de totes les etapes. En elles voreu l’alegria de sempre.
Per primera vegada el Correvall no xafarà el terme de la Pobla. Encara que aquesta novetat no és molt agradosa hi ha moltes altres molt xules i molt divertides. Algunes d’elles insòlites. Mireu si no. Enguany hem experimentat la intensa emoció de perdre’s dues o tres vegades en les Tosquetes d’Albaida- xé…que si no és per Miguel Vàzquez encara estem allí més de quaranta tios, amunt i avall sense saber cap on pegar..-. Fer l’eixida i l’arribada des de la Bastida ha estat un pensament molt encertat dels de Quatretonda perquè ens ha permés conéixer l’edifici per dins. Allí mengàrem meló d’Alger, ens rentàrem amb manguera i, amb una escenificació quasi litúrgica, Alberola ens fabricà el millor cremaet que mai s’haja tastat per estes comarques. Una bona perolà que es va arrear!! Luis Carles se’n va fer dos bons glops. Una novetat prou destacable és que enguany ha hi hagut un corredor que ha caigut dues vegades i….. en la mateixa etapa. Xè Vicent, mira on poses els peus!! Però això no és res si ho comparem amb la morrejada apassionada que Fran li propinà a una ovella que estava pasturant tan tranquileta ella... En Ontinyent este xic va quedar Fran-cament impressionat per dues imatges, una de les quals era un globus aerostàtic, l’altra..... Ah!! una altra cosa: ara s’ha posat de moda baixar per les sendes a tota virolla . Ja veus!! I ahí tens eixos xiquets enjogassats que són Alexis, Raül, Jaume, Héctor, Canet i alguns altres, abocats serra avall com si no estigueren bé del cap. Algú li haurà de dir a Robert Campos que ja és pare de familia i que certes coses ja no li paren bé. Parlant de ser pares felicitem a tots els qui ho han sigut enguany i als qui ho seran prompte. De moment tenim al tall a Fede Martí.
Però, sense cap dubte, la innovació més trencadora d’este correvall ha estat la posada a punt del sofisticat artilugi anomenat arrapòmetre, capaç de mesurar els danys que ens produeixen esbarzers, argelagues i tota classe de males herbes. “Hi ha que vore com avança la ciencia!!”, vaig sentir que comentaven LLorca, Fortu i Luis de Benigànim quan ens el va presentar Rafa Jordà.
No estaria bé deixar de valorar com mereix l’aportació de Juanjo a este Correvall : fer-li fotos a tothom en tot moment i en totes les posicions, només ho poden fer aquells que tenen moltes ganes i molt bones condicions físiques. Damunt ha creat un magnífic blog que ens permet recrear-nos amb les imatges i vídeos i riure amb uns peus de foto tan ocurrents i divertits. Enhorabona!!
La cloenda es farà el pròxim dissabte en Llutxent la qual cosa també és novedosa i més encara si pensem en el menú i en el cuiner : “porquet al forn” preparat per Fran. Que això no és cap novetat dius? Doncs mira l’alternativa per als menys carnívors : “trucha del Riu Pinet al Papillote”. Us puc assegurar que els qui aneu menjareu bé i ho passareu millor, però heu de saber que vos ho faran guanyar. En eixe aspecte, res de nou : ja sabeu com són en este poble.
Com sempre, excel·lent als comentaris, i a Juanjo, felicitats pels nous aires al blog i les fotografies, els anteriors ja estaven massa major i grosset respectivament. Ens vegem dissabte. Salutacions!
Sóc Jordi, el fill de Vicent Ramón, i voldria escriure algunes línies per a compartir amb vosaltres algunes de les sensacions i pensaments que he tingut en les últimes eixides que hem fet junts.
He de dir, per començar, que a través de mon pare ja coneixia el correvall abans de participar-hi. Els diumenges quan ell tornava de fer la volteta, han hagut pocs dies en què ell haja pogut evitar recordar alguna broma, algun acudit o alguna anècdota que havia tingut lloc aquell matí. Així, sense haver corregut mai, ja participava del bon roll i de l'ambient correvall a través de la felicitat de mon pare, que a poc a poc, va anar obrint-me l'apetit correvall.
Oberta la gana, va arribar un dissabte en què a un sopar, acompanyats mon pare i jo per Damiàn, Raül i Rafa Jordà, em van comentar que al matí següent tocava eixideta a Quatretonda, que si m'animava. Vaig acceptar i al matí següent vaig començar a comprendre millor quina és la passió que vos lliga al correvall (i que ha acabat per lligar-me a mi també).
El primer que em va ajudar a comprendre-la és la matinada que em vaig haver de pegar. El que comprendria de seguida és que al correvall la son dura molt poc. Només arribar al lloc on ens reuniriem els albaidins per anar cap allà, ja m'havia oblidat que eren les sis del matí; i amb un somriure a la boca anava escoltant les primeres bromes que donaria aquell matí de diumenge.
Arribarem a Quatretonda i encara sense haver començat a còrrer el bon ambient no parava de crèixer. Molta més gent, moltes més bromes i la presentació de l'arrapòmetre, que si em permeteu he de dir que considere que és el símbol del correvall. Es tracta de l'humor materialitzat en un novedós mecanisme científic que demostra que no només s'alcem quan encara no han posat els carrers, sinó que a més ho fem per anar a còrrer a la serra i dir quatre barbaritats que ens fan riure'ns a manta, i distreure'ns del camí i no veure les rames que ens arrapen... I DE LES QUE EVIDENTMENT TAMBÉ ENS RIUREM.
I així va ser, ens vam riure abans d'ixir, mentre corríem i també després, acabant definitivament una etapa que mai conclou a les dutxes... SINÓ DESPRÉS DEL CREMAET!!!
El que essencialment voldria dir, (completant aquest resum de la meua primera experiència correvall) és: Què li diria a algú si em preguntara: "Escolta'm xato, però això del correvall... això que collons és?"
La resposta seria més o menys el que segueix: "Doncs mira, xicon, jo crec que el correvall és la manera d'entendre l'esport més acertada de totes les que conec. No només sap captar l'essència de fer exercici en grup, sinó que a més ho fa de la millor manera possible. Des que t'alces fins que acabes d'esmorzar no pots parar de riure. I per altra banda, també pense que el correval et dóna la fantàstica sensació de sentir que per cultivar el teu cos no cal més que les ganes, i que la resta ho aporta la natura, que et dóna l'alegria i l'emoció de sentir una fusió amb la mara que ho ha partit tot: amb el vent, amb la terra, amb l'aigua... El correvall, és una espècie de Nirvana. Però si açò et sona massa seriós t'he de dir que aquesta fusió amb la natura de vegades dóna moments magnífics com el ritual del druida Conserge fent el cremaet, ser passat en mig d'una costera increïble per Juanjo per a que et tire una foto, no poder pujar-la perquè la risa t'ho impedeix, uns esmorzars grandiosos o fins i tot una preciosa i emotiva història d'amor entre un corredor i una ovella d'Ontinyent. Això és el que jo diria que és el correvall.
En definitiva, per no allargar-me més voldria concloure dient-vos a tots que moltes gràcies per haver compartit, tant amb mon pare com amb mi l'experiència del correvall. D'ella he aprés tota una relació de l'esportista amb el seu cos, amb el seu entorn humà i amb el medi que l'envolta. I el millor de tot és que m'ho ha ensenyat a base de riure i d'esmorzars divertidíssims gaudint d'una companyia meravellosa.
7 comentaris:
En aquest sisé Correvall hem viscut , de nou, sensacions ja viscudes abans però hem de reconéixer que enguany ha estat un any molt novedós. Huí vegent el prospecte me n’he adonat que precisament el sis és un número que resulta de la suma dels seus divisors, d’igual manera que l’actual està sent un nou correvall amb molts ingredients dels passats. Tot com sempre, però enguany com mai.
COM SEMPRE
Efectivament hi ha coses que no canvien: Rafa Llopis segueix sense comparéixer; Casimiret ha demostrat ser el millor avituallador de la comarca amb el permís del gran Felipe de Rugat i de Voro de Quatretonda; Luis, Rafa i Raül segueixen fent les mateixes bromes de sempre i la resta seguim, com sempre, rient-les; l’etapa de Benigànim, ja ho sabeu, invariablement per la Solana i la de Quatretonda, no cal dir, farcida de penalitats i de paranys; el “cremaet” ens ha servit, com sempre, la pataqueta de rigor però l’home segueix apagat sense fer ni ombra, mentre que la dona, la “Gertru”, cada dia amb més colors de cara i més llustrosa; hem lamentat,de nou, un incendi en la nostra comarca i altres pitjors més llunyans i hem maleït als responsables; a Vicent Ramón segueix sobrant-li la camiseta a partir de les 8; Jaco i Miquel, a tota hora, com el gat i el gos; els palos catalans del benvolgut Juan comencen a ser ja una dolça tradició; hem tornat a fer merescuts comentaris d’admiració als corredors de la MiM de Penyagolosa: Jesús, Héctor, Conserge, Climent, Keita…; hem begut cervessa a punta pala; el de sempre s’ha retratat amb guapes cambreres; hem benrebut visites de corredors i corredores que han vingut a tastar-ho…i que prompte o tard tornaran.
Com sempre vull fer una menció especial a les nostres corredores preferides : Imma, Olivia, Carmina i Gemma.
Però sobre totes les coses hem reeditat, de nou, la nostra estima pel territori i les ganes de compartir i conéixer noves contrades i nova gent: Axel Garcia, la Font del Pi, la Torreta del Marqués, Toni Calabuig, el Barranc del Pollecó, l’Alt de Castellar, Jordi Pla, el Xarco dels Coloms, el Moli de la Lluna, Ivan Fuster , la Casa de les Planisses, el Cucó de la Petaca, Toni el carnisser -que en realitat és pilotari-, el Barranc dels Tarongers, el Xim , Enrique Sanz , la Font del Melero, el Barranc del Castellet……
Em quede amb la frase de la samarreta que duia Pinxe en Ontinyent : “ens uneix l’estima per la natura”.
En definitiva hi ha motius de sobra per a dir que el Correvall del 2012 no ha fet cap retallada. L’amistat i els esmorzars no admeten eixes males pràctiques. Si teniu dubtes només heu de recordar el tamany dels bocates d’Albaida…o els de Carrícola... o pegar-li una miradeta a les fotos de família de totes les etapes. En elles voreu l’alegria de sempre.
COM MAI
Per primera vegada el Correvall no xafarà el terme de la Pobla. Encara que aquesta novetat no és molt agradosa hi ha moltes altres molt xules i molt divertides. Algunes d’elles insòlites. Mireu si no.
Enguany hem experimentat la intensa emoció de perdre’s dues o tres vegades en les Tosquetes d’Albaida- xé…que si no és per Miguel Vàzquez encara estem allí més de quaranta tios, amunt i avall sense saber cap on pegar..-.
Fer l’eixida i l’arribada des de la Bastida ha estat un pensament molt encertat dels de Quatretonda perquè ens ha permés conéixer l’edifici per dins. Allí mengàrem meló d’Alger, ens rentàrem amb manguera i, amb una escenificació quasi litúrgica, Alberola ens fabricà el millor cremaet que mai s’haja tastat per estes comarques. Una bona perolà que es va arrear!! Luis Carles se’n va fer dos bons glops.
Una novetat prou destacable és que enguany ha hi hagut un corredor que ha caigut dues vegades i….. en la mateixa etapa. Xè Vicent, mira on poses els peus!!
Però això no és res si ho comparem amb la morrejada apassionada que Fran li propinà a una ovella que estava pasturant tan tranquileta ella... En Ontinyent este xic va quedar Fran-cament impressionat per dues imatges, una de les quals era un globus aerostàtic, l’altra.....
Ah!! una altra cosa: ara s’ha posat de moda baixar per les sendes a tota virolla . Ja veus!! I ahí tens eixos xiquets enjogassats que són Alexis, Raül, Jaume, Héctor, Canet i alguns altres, abocats serra avall com si no estigueren bé del cap. Algú li haurà de dir a Robert Campos que ja és pare de familia i que certes coses ja no li paren bé.
Parlant de ser pares felicitem a tots els qui ho han sigut enguany i als qui ho seran prompte. De moment tenim al tall a Fede Martí.
Però, sense cap dubte, la innovació més trencadora d’este correvall ha estat la posada a punt del sofisticat artilugi anomenat arrapòmetre, capaç de mesurar els danys que ens produeixen esbarzers, argelagues i tota classe de males herbes. “Hi ha que vore com avança la ciencia!!”, vaig sentir que comentaven LLorca, Fortu i Luis de Benigànim quan ens el va presentar Rafa Jordà.
No estaria bé deixar de valorar com mereix l’aportació de Juanjo a este Correvall : fer-li fotos a tothom en tot moment i en totes les posicions, només ho poden fer aquells que tenen moltes ganes i molt bones condicions físiques. Damunt ha creat un magnífic blog que ens permet recrear-nos amb les imatges i vídeos i riure amb uns peus de foto tan ocurrents i divertits. Enhorabona!!
La cloenda es farà el pròxim dissabte en Llutxent la qual cosa també és novedosa i més encara si pensem en el menú i en el cuiner : “porquet al forn” preparat per Fran. Que això no és cap novetat dius? Doncs mira l’alternativa per als menys carnívors : “trucha del Riu Pinet al Papillote”. Us puc assegurar que els qui aneu menjareu bé i ho passareu millor, però heu de saber que vos ho faran guanyar. En eixe aspecte, res de nou : ja sabeu com són en este poble.
Salut!!
Com sempre, excel·lent als comentaris, i a Juanjo, felicitats pels nous aires al blog i les fotografies, els anteriors ja estaven massa major i grosset respectivament. Ens vegem dissabte. Salutacions!
Estic d'acord amb Rafa, és impressionant la facilitat que té Pep amb les paraules per condensar amb "sis" minuts quasi tot el Correvall 2012.
Juanjo, Enhorabona pel bon treball, ara tots els que fem el Correvall podem recordar i vore imatges i vídeos de totes les etapes visitant el Blog.
Ens veiem dissabte
Hola amics del Correvall,
Sóc Jordi, el fill de Vicent Ramón, i voldria escriure algunes línies per a compartir amb vosaltres algunes de les sensacions i pensaments que he tingut en les últimes eixides que hem fet junts.
He de dir, per començar, que a través de mon pare ja coneixia el correvall abans de participar-hi. Els diumenges quan ell tornava de fer la volteta, han hagut pocs dies en què ell haja pogut evitar recordar alguna broma, algun acudit o alguna anècdota que havia tingut lloc aquell matí. Així, sense haver corregut mai, ja participava del bon roll i de l'ambient correvall a través de la felicitat de mon pare, que a poc a poc, va anar obrint-me l'apetit correvall.
Oberta la gana, va arribar un dissabte en què a un sopar, acompanyats mon pare i jo per Damiàn, Raül i Rafa Jordà, em van comentar que al matí següent tocava eixideta a Quatretonda, que si m'animava. Vaig acceptar i al matí següent vaig començar a comprendre millor quina és la passió que vos lliga al correvall (i que ha acabat per lligar-me a mi també).
El primer que em va ajudar a comprendre-la és la matinada que em vaig haver de pegar. El que comprendria de seguida és que al correvall la son dura molt poc. Només arribar al lloc on ens reuniriem els albaidins per anar cap allà, ja m'havia oblidat que eren les sis del matí; i amb un somriure a la boca anava escoltant les primeres bromes que donaria aquell matí de diumenge.
Arribarem a Quatretonda i encara sense haver començat a còrrer el bon ambient no parava de crèixer. Molta més gent, moltes més bromes i la presentació de l'arrapòmetre, que si em permeteu he de dir que considere que és el símbol del correvall. Es tracta de l'humor materialitzat en un novedós mecanisme científic que demostra que no només s'alcem quan encara no han posat els carrers, sinó que a més ho fem per anar a còrrer a la serra i dir quatre barbaritats que ens fan riure'ns a manta, i distreure'ns del camí i no veure les rames que ens arrapen... I DE LES QUE EVIDENTMENT TAMBÉ ENS RIUREM.
I així va ser, ens vam riure abans d'ixir, mentre corríem i també després, acabant definitivament una etapa que mai conclou a les dutxes... SINÓ DESPRÉS DEL CREMAET!!!
El que essencialment voldria dir, (completant aquest resum de la meua primera experiència correvall) és: Què li diria a algú si em preguntara: "Escolta'm xato, però això del correvall... això que collons és?"
La resposta seria més o menys el que segueix: "Doncs mira, xicon, jo crec que el correvall és la manera d'entendre l'esport més acertada de totes les que conec. No només sap captar l'essència de fer exercici en grup, sinó que a més ho fa de la millor manera possible. Des que t'alces fins que acabes d'esmorzar no pots parar de riure. I per altra banda, també pense que el correval et dóna la fantàstica sensació de sentir que per cultivar el teu cos no cal més que les ganes, i que la resta ho aporta la natura, que et dóna l'alegria i l'emoció de sentir una fusió amb la mara que ho ha partit tot: amb el vent, amb la terra, amb l'aigua... El correvall, és una espècie de Nirvana. Però si açò et sona massa seriós t'he de dir que aquesta fusió amb la natura de vegades dóna moments magnífics com el ritual del druida Conserge fent el cremaet, ser passat en mig d'una costera increïble per Juanjo per a que et tire una foto, no poder pujar-la perquè la risa t'ho impedeix, uns esmorzars grandiosos o fins i tot una preciosa i emotiva història d'amor entre un corredor i una ovella d'Ontinyent. Això és el que jo diria que és el correvall.
En definitiva, per no allargar-me més voldria concloure dient-vos a tots que moltes gràcies per haver compartit, tant amb mon pare com amb mi l'experiència del correvall. D'ella he aprés tota una relació de l'esportista amb el seu cos, amb el seu entorn humà i amb el medi que l'envolta. I el millor de tot és que m'ho ha ensenyat a base de riure i d'esmorzars divertidíssims gaudint d'una companyia meravellosa.
Amics del correvall, MOLTES GRÀCIES!
Publica un comentari a l'entrada