dissabte, 14 de maig de 2011

Els dos cims "Montcabrer - Benicadell"

Aquesta profecia feia el febrer passat en el comentari del "CREUALAVALL" l'amic Vicent Ramón.

Anònim Vicent Ramon ha dit...

Yeeee amics. Hi ha que vore lo "cabolos que som". Quan ens proposem fer qualsesol cosa ho fem i au...

Tot comença amb la idea d'un iluminat, la resta de la gent li fem costat, li donem forma, li posem data i hora... i a la marxa.

El que tenim que fer és això, no parar d'inventar aventures d'aquestes i no perdre la il.lisió per viure experiències amb gent tan especial.

Un tal Roberto Campos d'Ontinyent ( un tarat mes ) ja ha proposat la pròxima: "La Ruta dels dos Picos". Ja expliarem de qué va.

P.D. A la pròxima no anem a permetre que falte el nostre Rafa Jordà`.

Una forta i sincera abraçada a tots.

23 de febrer de 2011 14:00

La dita popular diu "Deu els cria i ells s'enjunten". En aquest cas es més greu perquè s'han criat serrilets com son.


8 comentaris:

Anònim ha dit...

Pues crec que ja som vora 30 serrilets, i pujant...

ROBERTO CAMPOS ha dit...

Bona vesprada a tots i totes.

Vuic felicitar tota l'organització per fer possible un dia tan meravellós amb tots i totes els participants. Per altra banda, dir que jo tenia algun dubte, pensant que el meu cap estava una mica tarat ; però, he pogut comprovar que no soc l´únic que li agraden fer aquestes bogeries. Sols en quedava conéixer-vos, per no fer les sols i així poder-les fer tots junts.


Per tant, a veure qui diu la vinent.

Felicitacions i un fort abraç per tots i totes.
Robert Campos

Pep ha dit...

Quan pense en l’etapa dels dos cims, la primera cosa que em vé al cap és que vaig trobar a Perico molt guapot en el dinar. Però me’n vénen moltes altres, com podeu imaginar.
Un dia que vaig anar a comprar pomes a Alfafara, un home em va explicar, que el nom d’aquesta cresta que corona la magnífica serra de Mariola, li vé dels ramats de cabres que antigament pasturaven per les seues faldes : Montcabrer , així de senzill. Des d’allà dalt el pantà de Beniarrés i el Riu d’Alcoi ens reflexaven la lluentor d’un sol encara lleganyós, acabat de despertar. Mentre davallàvem en direcció a Muro jo pensava en la Cava Arquejada, en les cabres, en la neu, en la Mare de Déu d’Agres…. i va ser en eixe moment quan vaig escoltar com un xicot de Xàtiva comentava: “esta Marioleta és una mina de racons, de sendes i de bellesa”.
El camí de la Via que porta a Gaianes, llarg i calitjós , ens va desproveir ben prompte de les vitualles que ens havien servit quasi en safata Isidre i Miquel.
Després....les dues cares d’eixa moneda que té de nom Benicadell : la de La Solana d’on fugen asfixiades fins i tot les sargantanes i la de l’Ombria on els matisos del verd es multipliquen i la frescoreta t’acarona. Entremig, dalt al capdamunt, havíem tornat a dir “Sí al Valencià” baix un revol de voltors.

Obligat a resumir recordaré la perseverància de Mònica i Imma, el bon humor i les cançonetes de Climent, el sofriment baixant cap al Calvari del Ràfol, als amics Carlos, Mercedes, Manolo... i tota la colleta de Xàtiva, el bac de Gramatge, al giró de peu de Domingo, a Vicent Keita xopat de suor i a Esteve sense una goteta, a Jaume de Montitxelvo a qui sempre trobes on hi ha serra bonica que xafar, a Llorca i a Martí joves i ressistents, a Lurbel i la bona gent d’Ontinyent, a Luis gran fondista que riu i fa riure mentre els demés apenes podem alenar, a Rafa per a qui se m’han acabat els qualificatius, a Vicent Ramón, el millor de tots i l’autèntic instigador d’aquesta malifeta.
En el dinar Alexis, fresc com una rosa, mirava com Canet jugava amb Laia, Hèctor reia, Raül feia bromes amb tots, Josep Fuster raonava amb Vàzquez mentre Menda rosegava un calamar. Ni Empar podia controlar a la seua Júlia, ni Jaco al seu Guillem.... Xè.............. allò era un estol de xiquets, de parelles i d’alegria que va acabar, a ritme de western, en una meravellosa projecció del “mestre” feta “in situ” que ens va fer riure i quasi plorar.

Salut!!

rafa jorda ha dit...

Simplement, una genial descripció de la jornada en paraules.

salva climent ha dit...

No tinc més que afegir.
La meua més sincera admiració amb reverència inclosa davant d´aquest inmillorable relat.
Ets gran Pep !!
Conèixer-vos i compartir "malifetes" com aquesta fa goig de viure.
Una forta abraçada.

Miguel Lurbe ha dit...

felicite a tots els que vingeren a fer els dos cims, ja que de una idea de un iluminat han surtit moltes llumenetes que lan acompanyat a fer este nou repte, i a Rafa de prensa per la curra que sa pegat en el reportaje.
fins l'altra

juan ontinyent ha dit...

Que be ho vaig passar.Crec que aixi es pot resumir un dia de germanor i de bogeria correvallera.Tinc tantes coses que dir,que nesesitaria tot el espai del blog,per expresar tot el pilot de sensacions que hihan dins de mi,despres de vore el vidiet 3 o 4 voltes.Felisitar a tots i en especial als instigaors de este repte,quin sera el proxim?El Puig Campana,La Serra D'Aitana,el Caroig...Res que cada dia vos aprecie mes on que sigau un poc serrilets con diu el amis LLuis.Enhorabona a tots,un abraç i a per la proxima.

Salva Benavent ha dit...

Vull agrair a tots els companys correvallers l'inoblidable experiència que vaig compartir amb vosaltres, que no hi ha que perdre aquesta "bogeria sana" que tots tenim, podeu contar amb mi per a la pròxima. Un abraç.